Su stùdiu de sa toponomàstica (disciplina chi pigat e stùdiat su nòmini de is logus) podit agiudari a cumprèndiri sa stòria de una comunidadi e comenti custa comunidadi bivit in su territòriu e ddu trabballat? E a cumprèndiri cantu est mannu su patrimòniu de terras de una famìlia? Si podit nàrriri calencuna cosa de comenti fiant partzias is classis sotzialis? In contu de imigratzioni si podit donai calencunu inditu? E in contu de evolutzioni de sa lìngua?
Eus pigau su territòriu de sa bidda de Donori, in is sèculus XVII e XVIII de s’època moderna.
Su nòmini de is logus, candu una comunidadi lompit po ddoi bìviri e cumentzat a modificari e a imperari su territòriu, ndi bessit, assumancu su prus de is bortas, de una caraterìstica de su paesàgiu: est a nàrriri ca, in cuddu arrogu de territòriu, si podit biri beni unu elementu “forti”, chi podeus arregordari sèmpiri e arreconnòsciri luegus. Custu elementu podit èssiri sa calidadi de terra (colori, tipu e mannària de sa perda), un’arriu, unu monti, o fintzas monumentus, che nuraxis, tumbas de gigantis e àterus fàbricus mannus chi s’ogu de s’òmini apubat luegus.
Sigomenti ca, pighendi in contu una lìngua, is nòminis de logu funt is fueddus chi mudant prus pagu, abarrendi giai sèmpiri ogualis in su tempus, su prus de is bortas bessit fàcili a ndi cumprèndiri s’orìgini, pruschetotu candu su nòmini est acapiau a elementus naturalis chi podeus biri beni ancora, o a arrestus archelògicus o architetònicus chi no nci funt prus ma chi scireus ca fiant ingunis po mori de documentus e àteras testimonias stòricas (una zona in su sartu de Donori si narat Santu Nigola e no s’iat a cumprèndiri su poita chi no fessit ca scireus de is paperis ca ingunis ddoi fiat una crèsia, una basìlica, de època bizantina).
Tocat a nàrriri ca a bortas, mancu narau si bolit, no est fàcili a cumprèndiri s’arrexini de unu fueddu e duncas a sciri poita unu logu tenit cuddu nòmini.
Ma no bastat aici: tocat a pigari in contu fintzas chistionis de calidadi polìtica o de aministratzioni, poita est craru ca is interventus chi sa comunidadi e chini dda guvernat decidint de fàiri in su territòriu anca bivint, tenint efetus pràticus po sa bidda, po su sartu, po is zonas postas a coltura o a pastura, e duncas faint nàsciri fintzas sa necessidadi de donari inditus firmus de is logus, chi siant a boxi o scritus.
Nosu scireus, po fàiri un’esèmpiu, ca medas nòminis de logu funt nàscius a s’època de is giuxis (sèculus IX-XV), po mori de su sistema de coltura chi partziat is terras, a ìnturu de su territòriu de una bidda, in bidatzoni e paberili (“sistema a rotazione”), o po inditari is zonas de padenti chi serbiant po fàiri pàsciri su bestiàmini o po usu de ademprìviu (su deretu a fàiri linna, arregòlliri làndiri e aici sighendi).
In època moderna sa Sardìnnia est passada, a primu, a s’aministratzioni cadalanu-aragonesa, apustis a cudda castilliana, spànniola iaus a nàrriri, e a ùrtimu a is Savòjas: e is cosas mudant meda, chi castiaus innantis s’època de is giuxis e cudda pisana, siat in contu de aministratzioni de su territòriu, siat in contu de coltura de is terras.
Podeus nàrriri ca sa Sardìnnia torrat a unu sistema feudali, est a nàrriri a cuddu sistema chi, in sa penìsula e in Europa, fiat sparessendi.
Duncas, fintzas sa “mapa” toponomàstica de sa Sardìnnia, su nòmini de is logus, in època moderna, vàriat, cunforma de sa partzidura de su territòriu in fèudus; vàriat poita si formant classis sotzialis noas; vàriat poita is comunidadis funt obligadas a sighiri unu sistema de coltura diferenti, po mori de s’estensioni de is terras (“latifondi”); vàriat poita arribbant meris nous.
Sa circa chi eus fatu circat de amostari no sceti comenti càmbiat sa mapa toponomàstica in sa bidda de Donori intra de su de XVII e su de XVIII sèculus, ma fintzas, a mannu, unus cantu elementus sotzialis e econòmicus de sa comunidadi.
Pighendi is documentus eus pòtziu biri, a bortas arrennescendi a s’acostari beni a sa realidadi, su patrimòniu de terras e de domus de unas cantu famìlias; dd’eus pòtziu fàiri sighendi, documentu po documentu, pròpiu s’arrastu de su logu e de su nòmini suu, e po cussu eus arregortu unu muntoni de àterus inditus de importu mannu (meris de is terras e de is domus, calidadi de sa propiedadi, làcanas…).
In prus nd’est bessia a pillu, a manera crara, sa situatzioni de su territòriu de Donori a cuddus tempus. S’anàlisi de is documentus de s’Archìviu, s’at donau unu cuadru, pruschetotu po su sèculu XVII, de sa bidda (est a nàrriri sa parti cun is domus), e de cali mestieri is abitantis suus fadiant cunforma de s’imperu de su territòriu.
Donori est, incapas, su nòmini de su logu (“lloch” in cadalanu, “lugar” in castillianu) anca, cumentzendi su Sescentus, est torrada a nàsciri sa bidda, a ìnturu de unu territòriu chi in su Cuàturuxentus arresurtat casi abbandonau (o cun famìlias spartzinadas).
De su chi bireus in is documentus, po torrari a fundari sa bidda, nci fiat bòfia una migratzioni manna de genti chi movit de is biddas de Samatzai, Serrenti, Serdiana, Sicci, fintzas a is logus chi, in diis de oi puru, si tzèrriant Su Tzurru, Su Crabili, Sa Crèsia, Su Cùcuru.
Custa fortza-trabballu noa scerat su logu anca pòdiri bìviri po mellus imperari su territòriu, cun sa bidatzoni (sa parti posta a coltura) foras, ma acanta meda, de sa bidda.
In su Sescentus, in sa metadi segunda, is autus de is notàjus amostant sa presèntzia de una famìlia lòmpia de Gadoni, is Vacca, meris de unu patrimòniu de terras mannu meda.
Duncas medas funt is passàgius de patrimòniu, pruschetotu de arrogus de terra piticus chi podint èssiri postus a ortalìtzia. A s’interis bireus puru passàgius de dominàrius e domus, in is àreas chi si funt amanniendi a pagu a pagu fintzas a formari sa strutura chi sa bidda tenit in diis de oi.
Duncas sa bidda crescit paris cun s’afortiamentu de sa pastoria, de sa laurera (coltura a loris) e fintzas de sa coltura a ortus; antzis, pròpiu custa, chi castiaus su chi s’amostat s’anàlisi de is nòminis de logu, iat a pàrriri s’ùnica atividadi bia po fintzas in su de XIV e de XV sèculus, candu su territòriu, comenti eus narau, arresurtat casi abbandonau (po esèmpiu: Is Ortus de Bàsciu fiant siguramenti una zona posta a ortalìtzia fintzas de is tempus antigus, giai chi eus agatau su nòmini in una varianti cadalana, Hort de Debaix, chi incapas depiat èssiri giai connotu po inditari cussu logu in su de XV sèculus).
In su sèculu XVIII s’àrea de su territòriu posta a loris s’amànniat ancora de prus, poita ca est crescendi su nùmeru de is abitantis e, paris cun custu, s’abisòngiu de sa citadi reali de Casteddu, ca a ingunis, cunforma de su sistema de s’annona portau de is Spànniolus, depit andari una parti manna de su trigu incungiau in is biddas. Crescit puru sa parti “urbana” de sa bidda: in sa metadi de su sèculu XVII in sa zona chi abarrat intra de Su Crabili e Sa Crèsia, nci funt domus, e, cun is domus, unu nòmini de logu puru, Mesu ‘Idda.
